3. Consulta del recurs d’aprenentatge “Fitxes de referents artístics”

Hem revisat les fitxes de referents artístics facilitades al recurs d’aprenentatge, que presenten artistes contemporanis que treballen temes relacionats amb identitat, memòria, migració, diversitat sexual, qüestionament de la colonialitat i noves corporalitats. Aquestes fitxes ens han ajudat a ampliar la mirada sobre el paper de l’art en la construcció de discursos crítics i en la representació d’identitats diverses.

Els artistes presentats ofereixen exemples de com les pràctiques artístiques poden donar espai a les veus marginades i construir mirades més complexes sobre la diversitat cultural, evitant el risc de folklorització.

4. Lectura dels texts proposats als recursos d’aprenentatge

També hem revisat els textos crítics inclosos a l’apartat de recursos, que tractaven aspectes com:

• la diferència entre multiculturalisme i interculturalitat crítica,

• la necessitat de descolonitzar el currículum,

• com el gènere, la raça i la classe es creuen en l’experiència educativa,

• i la importància de donar espai a les narratives no hegemòniques.

Els texts reforcen la idea que les pràctiques culturals escolars sovint mostren diversitat però no qüestionen estructures de poder. També posen en relleu la importància de crear espais artístics que no només reflecteixin cultures diverses, sinó que interroguin el present, el passat colonial i les desigualtats actuals.

5. Cerca independent d’altres pràctiques artístiques

Hem ampliat la recerca explorant artistes contemporanis que aborden temàtiques vinculades a:

• migració i desplaçaments,

• memòries colonials,

• feminismes del Sud Global,

• identitats queer i racialitzades,

• ecologies oprimides,

• i processos comunitaris i col·laboratius.

La selecció resultant ens permet connectar directament les experiències escolars inicials amb pràctiques artístiques que generen preguntes i que obren la porta a una educació més crítica, conscient i situada culturalment.

6. Selecció justificada d’artistes i pràctiques artístiques 

A continuació recollim la nostra selecció, així com la justificació:

1. Lina Iris Viktor (Libèria – Regne Unit)

Treballa amb or, negre profund i símbols africans per denunciar el colonialisme i recuperar genealogies oblidades.
Justificació pedagògica: Permet abordar identitats negres des d’una perspectiva poderosa, no exotitzada.

2. Zanele Muholi (Sud-àfrica)

Fotografies que documenten experiències LGTBIQ+ negres.
Justificació: Aporta una mirada interseccional sobre raça, gènere i sexualitat. Ideal per reflexionar sobre la diversitat de cossos a l’escola.

3. Yinka Shonibare CBE (Nigèria – Regne Unit)

Fa servir teles “africanes” d’origen colonial per denunciar la construcció artificial de les identitats.
Justificació: Ajuda a entendre com la cultura no és fixa ni pura, sinó híbrida i polititzada.

4. Laia Abril (Catalunya)

Propostes fotogràfiques i de recerca sobre drets reproductius, violència de gènere i desigualtats.
Justificació: Aporta mirada feminista crítica útil per revisar materials narratius i imaginaris infantils.

5. Candice Lin (EUA/Taiwan)

Explora materials colonials (te, sucre, índigo) i com van configurar jerarquies racials.
Justificació: Ideal per repensar projectes com “Menjars del món”, reflexionant sobre comerç, migració i poder.

6. Shirin Neshat (Iran – EUA)

Fotografia i vídeo sobre identitat, exili i veu femenina.
Justificació: Permet explorar temes de migració emocional i narrativa personal.

7. Forensic Architecture (col·lectiu)

Investiguen injustícies i violències mitjançant art, mapatge i tecnologia.
Justificació: Obre la porta a treballs sobre espai, memòria i drets humans amb els alumnes.

8. El Anatsui (Ghana)

Escultures amb materials reciclats que parlen de consumisme i colonialisme econòmic.
Justificació: Connecta amb ecologia crítica i art sostenible a l’escola.

9. Toyin Ojih Odutola (Nigèria)

Retrats d’identitats negres complexos, elegants i no estereotipats.
Justificació: Permet trencar estereotips visuals en els contes i personatges emprats a l’aula.

10. Ernesto Neto (Brasil)

Instal·lacions participatives basades en comunitats indígenes i relacions amb el territori.
Justificació: Obre a treballar la interculturalitat des de les relacions i no des del consum d’objectes.

7. Entrada final: reinterpretació de les experiències i propostes de millora

Relectura crítica de les nostres experiències inicials

Després de consultar els recursos i analitzar els artistes seleccionats, hem revisat les experiències inicials a la llum d’una perspectiva decolonial, postfeminista i interseccional.

“Racons del món” — Millores proposades

• Afegir preguntes sobre llengües minoritzades i sobre discriminació lingüística.

• No només mostrar objectes, sinó explicar-ne el context polític i històric.

• Inspirar-nos en artistes com Yinka Shonibare per parlar d’identitats híbrides i globalització.

• Incorporar narracions de migració real, emocions, pèrdues i resilències.

“Contes i proverbis familiars” — Millores proposades

• Revisar els contes des d’una mirada feminista i no estereotipada.

• Crear personatges que representin diversitat racial, corporal i familiar.

• Inspirar-nos en Toyin Ojih Odutola o Laia Abril per reflexionar sobre com representem els cossos i les històries.

• Explorar contes contemporanis, no només tradicionals, que abordn migració, resistència o cura comunitària.

“Músques d’arreu i instruments casolans” — Millores proposades

• Explicar amb els infants com certs ritmes o instruments han estat criminalitzats o apropiats culturalment.

• Parlar de com la música és memòria, exili i identitat (vincle amb Shirin Neshat o Zanele Muholi).

• Fer que el concert final inclogui un espai de reflexió, no només d’exhibició.

• Introduir debats sobre quin tipus de música es considera “adequada” i per què.

Conclusió final del projecte

La revisió crítica demostra que és possible transformar activitats aparentment simples (contes, música, objectes culturals) en pràctiques educatives profundes que qüestionin el poder, visibilitzin desigualtats i promoguin subjectivitats diverses.

Gràcies a la mirada decolonial, postfeminista i interseccional, les experiències deixen de ser folklòriques per convertir-se en pràctiques emancipadores.

Bona nit a tothom! Us deixo el meu vídeo de tancament.

Ha sigut un plaer cursar aquesta assignatura!

Bon estiu,

Sandra.

Bona tarda! Deixo aqui el meu video final, espero que us agradi!<3 Link video: https://drive.google.com/drive/folders/1oNphtJXqFacsbsxzT1MdFegnwgcXdyTr?usp=sharing

Bona tarda,

A continuació, podeu veure el meu vídeo :

Vídeo el 19-6-25 a les 18.37

Hola a tothom!

Deixo l’enllaç del meu muntatge final, espero que us agradi!

https://drive.google.com/drive/folders/1lZOxbU8wnyKj5iT84CGn4p3fp70mhhO3?usp=drive_link

Moltes gràcies!

36400f2ba4f14cf1b220f21d02926b9a

En aquest últim registre he jugat amb la calma que busco com a silenci en mig del soroll, o com a respiració i inspiració enmig del caos. En aquest cas, dintre d’una societat on res para, res descansa, ni tan sols quan personalment ho fas, trobem petits moments en els quals busquem la calma dintre del caos.

A vegades és simple, a vegades una mica més complex. En aquest mostro com estic amb l’ordinador creant un projecte personal important, amb la necessitat d’inspiració, endinsant-me en els meus pensaments més profunds. En aquest cas, encara que jo pari i busqui aquest moment, la realitat de l’entorn dissocia la realitat. Per això, decideixo fer ús d’auriculars per poder amagar aquesta realitat i realment donar espai a la meva ment, tenint en compte que un cop surti d’aquesta bombolla, la vida seguirà i jo també.

Crec que és un bon tancament de registres, ja que, és la meva realitat diària. Buscar petits moments on trobar que la realitat de l’entorn nerviós, on vaig ofegada, amb una sensació d’angoixa i de no parar, se separi de petits gestos insignificants, amb un gran resultat per la meva ment.

I alhora, com aquests petits gestos que semblen petits poden tenir un gran impacte en la meva ment i en el meu benestar. És en aquests moments en els quals m’adono de l’impacte que tenen i de què aquest, és el meu refugi.

En aquest registre he volgut posar el focus en les persones que estimo, aquelles que em fan sentir feliç, segura i en pau. He combinat fotografies i petits fragments de vídeo per mostrar moments quotidians compartits, on el gest senzill i la presència dels altres esdevenen essencials per reconnectar amb la calma.

Després d’explorar la dansa i l’autopercepció, aquest registre m’ha ajudat a entendre que la serenor no és només una conquesta individual, sinó que sovint és una construcció col·lectiva. Els vincles afectius, l’amor, l’amistat i la cura m’ajuden a sostenir-me quan el caos mental o emocional es fa present. Són espais de contenció, d’escolta i d’equilibri.

Aquestes imatges no busquen capturar la perfecció, sinó la veritat d’un instant compartit, els detalls que donen sentit als dies i que sovint passen desapercebuts. A través de la mirada artística i crítica que estic desenvolupant al llarg de l’activitat, m’adono que la diferència, l’alteritat i els límits també es troben en les relacions: qui hi és, qui no, com ens cuidem, com ens escoltem.

Amb aquest registre, vull reivindicar l’alegria com a forma de resistència i de calma. Una calma compartida, construïda amb l’altre i que esdevé possible gràcies a la confiança i al vincle. Aquest procés m’ha ajudat a veure amb més claredat quins espais i persones són refugi, i m’anima a seguir reflexionant sobre com aquests vincles poden ser ponts en lloc de fronteres.

En aquest segon registre he treballat amb una sèrie de fotografies fetes davant del mirall, com a manera de reflexionar sobre la percepció que tenim de nosaltres mateixos i com aquesta pot canviar en funció de l’estat emocional, el moment vital o fins i tot el context físic.

Aquestes imatges no són autoretrats convencionals. No busquen una estètica perfecta, sinó que intenten capturar instants de pausa, de dubte, de reconeixement i de calma. Davant del mirall, ens observem però també ens qüestionem. El mirall esdevé una frontera simbòlica entre el que mostrem i el que som, entre com ens veiem i com ens voldríem veure.

A través d’aquest registre, continuo aprofundint en el meu tema: la calma com a espai interior al qual s’arriba després d’haver transitat el desordre mental. Aquest cop, però, no a través del moviment, sinó de la quietud i la introspecció. Les fotos intenten capturar aquesta tensió entre el jo visible i el jo intern, i com les nostres percepcions poden actuar com una barrera o, alhora, com un pont per accedir a un estat de serenor.

El procés m’ha fet pensar en com de condicionades estan les nostres mirades per criteris externs, i com això afecta la manera com ens relacionem amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixes. M’interessa seguir explorant aquesta dualitat entre percepció externa i emoció interna, especialment en espais aparentment neutres com el mirall, però carregats de significat.