Bona nit a tothom! Us deixo el meu vídeo de tancament.

Ha sigut un plaer cursar aquesta assignatura!

Bon estiu,

Sandra.

Bona tarda! Deixo aqui el meu video final, espero que us agradi!<3 Link video: https://drive.google.com/drive/folders/1oNphtJXqFacsbsxzT1MdFegnwgcXdyTr?usp=sharing

Bona tarda,

A continuació, podeu veure el meu vídeo :

Vídeo el 19-6-25 a les 18.37

Hola a tothom!

Deixo l’enllaç del meu muntatge final, espero que us agradi!

https://drive.google.com/drive/folders/1lZOxbU8wnyKj5iT84CGn4p3fp70mhhO3?usp=drive_link

Moltes gràcies!

36400f2ba4f14cf1b220f21d02926b9a

En aquest últim registre he jugat amb la calma que busco com a silenci en mig del soroll, o com a respiració i inspiració enmig del caos. En aquest cas, dintre d’una societat on res para, res descansa, ni tan sols quan personalment ho fas, trobem petits moments en els quals busquem la calma dintre del caos.

A vegades és simple, a vegades una mica més complex. En aquest mostro com estic amb l’ordinador creant un projecte personal important, amb la necessitat d’inspiració, endinsant-me en els meus pensaments més profunds. En aquest cas, encara que jo pari i busqui aquest moment, la realitat de l’entorn dissocia la realitat. Per això, decideixo fer ús d’auriculars per poder amagar aquesta realitat i realment donar espai a la meva ment, tenint en compte que un cop surti d’aquesta bombolla, la vida seguirà i jo també.

Crec que és un bon tancament de registres, ja que, és la meva realitat diària. Buscar petits moments on trobar que la realitat de l’entorn nerviós, on vaig ofegada, amb una sensació d’angoixa i de no parar, se separi de petits gestos insignificants, amb un gran resultat per la meva ment.

I alhora, com aquests petits gestos que semblen petits poden tenir un gran impacte en la meva ment i en el meu benestar. És en aquests moments en els quals m’adono de l’impacte que tenen i de què aquest, és el meu refugi.

En aquest registre he volgut posar el focus en les persones que estimo, aquelles que em fan sentir feliç, segura i en pau. He combinat fotografies i petits fragments de vídeo per mostrar moments quotidians compartits, on el gest senzill i la presència dels altres esdevenen essencials per reconnectar amb la calma.

Després d’explorar la dansa i l’autopercepció, aquest registre m’ha ajudat a entendre que la serenor no és només una conquesta individual, sinó que sovint és una construcció col·lectiva. Els vincles afectius, l’amor, l’amistat i la cura m’ajuden a sostenir-me quan el caos mental o emocional es fa present. Són espais de contenció, d’escolta i d’equilibri.

Aquestes imatges no busquen capturar la perfecció, sinó la veritat d’un instant compartit, els detalls que donen sentit als dies i que sovint passen desapercebuts. A través de la mirada artística i crítica que estic desenvolupant al llarg de l’activitat, m’adono que la diferència, l’alteritat i els límits també es troben en les relacions: qui hi és, qui no, com ens cuidem, com ens escoltem.

Amb aquest registre, vull reivindicar l’alegria com a forma de resistència i de calma. Una calma compartida, construïda amb l’altre i que esdevé possible gràcies a la confiança i al vincle. Aquest procés m’ha ajudat a veure amb més claredat quins espais i persones són refugi, i m’anima a seguir reflexionant sobre com aquests vincles poden ser ponts en lloc de fronteres.

En aquest segon registre he treballat amb una sèrie de fotografies fetes davant del mirall, com a manera de reflexionar sobre la percepció que tenim de nosaltres mateixos i com aquesta pot canviar en funció de l’estat emocional, el moment vital o fins i tot el context físic.

Aquestes imatges no són autoretrats convencionals. No busquen una estètica perfecta, sinó que intenten capturar instants de pausa, de dubte, de reconeixement i de calma. Davant del mirall, ens observem però també ens qüestionem. El mirall esdevé una frontera simbòlica entre el que mostrem i el que som, entre com ens veiem i com ens voldríem veure.

A través d’aquest registre, continuo aprofundint en el meu tema: la calma com a espai interior al qual s’arriba després d’haver transitat el desordre mental. Aquest cop, però, no a través del moviment, sinó de la quietud i la introspecció. Les fotos intenten capturar aquesta tensió entre el jo visible i el jo intern, i com les nostres percepcions poden actuar com una barrera o, alhora, com un pont per accedir a un estat de serenor.

El procés m’ha fet pensar en com de condicionades estan les nostres mirades per criteris externs, i com això afecta la manera com ens relacionem amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixes. M’interessa seguir explorant aquesta dualitat entre percepció externa i emoció interna, especialment en espais aparentment neutres com el mirall, però carregats de significat.

En aquest primer registre he volgut explorar el contrast entre el caos mental i la troballa de la calma, a través del moviment corporal i la dansa. He enregistrat un vídeo on ballo salsa i bachata, dos estils que em connecten amb el present, em retornen al cos i em permeten alliberar tensions acumulades.

El tema central que vull desenvolupar al llarg d’aquesta activitat és com, després de moments difícils, confusos o dolorosos, pot aparèixer un espai de calma, no com a passivitat, sinó com un estat construït des de l’expressió i la consciència. Ballar és per a mi una pràctica artística i emocional que m’ajuda a reconnectar amb mi mateixa i recuperar un cert equilibri.

He escollit un espai íntim i conegut per enregistrar el vídeo, ja que també volia mostrar com els entorns quotidians poden esdevenir escenaris de creació. Aquest registre vol transmetre serenor, però també força, vitalitat i resistència emocional.

Amb aquest primer exercici m’he adonat que la calma també pot expressar-se en moviment, en la fluïdesa, en el ritme. La principal dificultat ha estat deixar de banda l’autoexigència estètica i centrar-me en l’autenticitat del gest. M’agradaria seguir aprofundint en com aquesta calma es manifesta en diferents espais i situacions del meu entorn proper, i com es veu afectada per les fronteres, visibles o invisibles, que travessem dia a dia.