Reflexió:

Les experiències compartides per les diferents membres del grup demostren que l’escola és un espai òptim on poder desenvolupar i posar de manifest el potencial de l’educació artística per reconèixer, expressar i transformar diverses identitats que formen part del nostre entorn, en aquests moments que vivim en un món tan globalitzat. A través d’activitats que utilitzen la dansa, la música, la narració o les arts visuals entre d’altres, hem pogut veure com l’art es pot convertir en un espai de trobada, de reivindicació i de resistència. 

Després de les lectures als recursos d’aprenentatge, i la posada en comú de diversos artistes referents, hem pogut revisar aquestes experiències des d’una mirada decolonial, interseccional i feminista. D’aquesta forma, tal com comenta Montserrat Rifà (2023), hem pogut qüestionar els relats dominants, visibilitzar les persones de col·lectius invisibilitzats i construir activitats i pràctiques pedagògiques més justes i compromeses. 

Per fer-ho, hem triat cinc artistes que tenen punts en comú al llarg de la seva trajectòria vital i creativa, principalment marcades per la denúncia d’un sistema d’opressió i busca l’empoderament d’aquests col·lectius històricament marginats: Zanele Muholi, Rosana Paulino, Frida Kahlo, La Chola Poblete i Lita Cabellut. A partir d’aquestes referents, dels seus relats visuals i simbòlics, hem revisat les pràctiques de les nostres escoles amb la intenció de transformar-les, propostes alternatives que les converteixin en un espai  on l’educació artística és crítica, inclusiva i global. 

Així doncs, comencem amb l’experiència que va compartir la Laura. Aquesta estava centrada en tallers de danses tradicionals durant la Setmana Cultural del centre. Aquestes danses van ser un primer contacte amb la diversitat a través del moviment i la música. Tot i buscar una inclusió de persones invisibilitzades, i més a un poble petit com és el de la Laura, creiem que es podria haver aprofundit més en la manera com tracar les danses, que no simplement compartir-les. La sensació és que era un espai on ensenyar altres cultures, sense una reflexió crítica sobre qui la balla, amb quina intenció i quins estereotips s’estan intentant trencar. En aquest sentit, Zanele Muholi, que reivindica la visibilitat dels cossos queer negres des d’una posició d’empoderament i no folklore, ens ha ajudat a repensar aquest taller com a un espai de resistència simbòlica. Creiem que es podria haver incorporat, per exemple, un espai on l’alumnat hagués fet una fase de recerca activa intentant localitzar artistes o músics invisibilitzats al seu context – com dones racialitzades a l’escena urbana – i en creïn el relat visual col·lectiu. Aquesta proposta no només reconeix la diversitat, sinó que obliga a revisar el relat oficial i crear-ne de nous. 

En segon lloc, ens centrarem en la pràctica del Joel, relacionada amb l’anàlisi crítica de la música. L’estudi de diverses expressions musicals com a expressions de resistència ja és una bona oportunitat per visibilitzar les lluites de les comunitats marginades. Tot i això, tal com ja deia a l’entrada que vam fer, hi havia una falta de referents femenins i de debat crític que limitava l’oportunitat de l’activitat. Aquí, Rosana Paulino ens proposa una via per repensar el relat artístic des de la memòria històrica i els cossos racialitzats. Les seves obres, normalment cosides amb fils, expliquen trajectòries familiars oblidades, silenciades i que posen en dubte la ciència, la religió i l’art com a eines colonials. L’experiència del Joel, creiem que ja té una part enriquidora, però hagués estat bé aprofundir en aquests referents femenins més invisibilitzats, i si no hi eren, també treballar-ne el perquè i crear espais de debat enriquidors, i no únicament de transmissió d’informació. 

Pel que fa l’experiència de la Raquel, “El món en colors”, proposa una iniciativa on el curriculum s’obre cap a la diversitat cultural present a l’aula en concret. La recollida d’objectes visuals i sonors de les famílies i la creació artística de forma conjunta considerem que són ja estratègies valuoses que ajuden a fomentar l’expressió i el reconeixement. No obstant, moltes vegades aquestes activitats poden quedar en una idea simbòlica si no es relacionen en oportunitats de reflexió crítica. Frida Kahlo, per exemple, ens podria ajudar a portar aquest reconeixement, cap a una profunditat més emocional i política. Els autoretrats que feia l’artista, estaven plens de dolor i reivindicació, demostrant com l’art és una eina d’eina que pot ser tant íntima com col·lectiva. Tenint en compte aquesta mirada, s’haurien pogut afegir propostes a l’activitat com l’autoretrat o autorepresentació, en diverses formes, on cada infant pugués explorar el seu cos, els seus orígens i les coses que els han marcat en el seu procés vital, per poder explicar des d’una complexitat més àmplia, i no únicament des de la simplificació cultural. 

En el cas de la Marina, la seva experiència durant la Setmana de la Diversitat posa l’enfocament en la discapacitat i en l’adaptació de les activitats artístiques a diferents capacitats. Les pràctiques que exemplificava, com per exemple ballar amb els ulls tapats o pintar amb la boca, són activitats que permeten generar empatia cap a aquells que tenen una discapacitat, però també pot conduir cap a una representació superficial del que implica viure amb aquesta discapacitat. L’artista Lita Cabellut, amb una obra centrada en cossos ferits, rostres trencats i vides invisibilitzades, convida a posar el dolor i la fragilitat al centre de l’expressió artística. Potser l’activitat, en comptes de simular limitacions, podria proposar una educació artística que parteixi de relats de persones amb discapacitat, dels seus processos creatius i les seves formes d’entendre el gest i la bellesa en allò que fan. Considerem que afegir aquesta visió més personal, podria trencar la mirada de capacitat, i construir una mirada realment plural. 

Finalment, l’experiència de l’Arnau, amb el projecte “Contes del món” va generar un espai on poder escoltar històries de diferents cultures i fomentar la creativitat a través del conte, els titelles i el dibuix. Tot i això, el fet de compartir les històries i no anar més enllà, pot tornar a conduir a la folklorització o la banalització de les cultures migrants, com també passava amb les danses de la Laura. En aquest sentit, la Chola Poblete ens ofereix un model d’art popular i trencador que utilitza la figura de la “chola” andina per posar en crisi la blanquitud, la religió, el patriarcat i la cultura hegemònica. Inspirant-nos en ella, creiem que a l’activitat de l’Arnau, podriem reinterpretar les històries des d’una mirada més crítica i contemporània. Es podrien integrar pràctiques artístiques que barregin llengua popoular amb visuals actuals per generar apropiacions culturals conscients i col·lectius, i poder transformar les històries antigues a una mirada crítica i actual. 

Revisar i intentar donar una mirada més crítica a les activitats proposades no ha estat fàcil. Tot i això, després de la relectura i tenint en compte la trajectòria d’artistes com Muholi, Paulino, Kahlo, Poblete i Cabellut, hem pres una mica més de consicència de la necessitat de reprensar l’educació artística, i donar-li la oportunitat de ser una eina cap a la justícia social i educativa. Tal com comenta Roberto Jiménez (2020), el docent d’art ha de convertir-se en agent revolucionari capaç de qüestionar les estructures colonials del saber i obrir nous espais per a la decoloniatlizació, la diferència i la transformació. De la mateixa manera, Rifà Valls (2023) proposa que l’aula pasi de ser un espai neutral a un espai de conflicte, de ruptura i d’escolta, on l’educació artística deixi de ser simples decoracions i sigui una pràctica política. 

Amb aquesta reflexió feta, ens emportem la creença que hem d’utilitzar l’art com a eina d’empoderament, de deconstrucció i de narració plural de la diversitat existent. Com a futurs docents, creiem que és un repte important i que cal acompanyar als infants en la construcció d’un imaginari visual i sensible que els permeti reconèixer-se, trencar límits i imaginar mons possibles.

ENTRADA FOLIO:

Durant aquest procés d’exploració col·lectiva, hem revisat diverses experiències educatives relacionades amb l’art i la diversitat que hem viscut com a alumnes o docents. Inicialment, moltes d’aquestes activitats ens semblaven positives i benintencionades, però el treball amb referents artístics i teòrics com Zanele Muholi, Rosana Paulino, Frida Kahlo, La Chola Poblete i Lita Cabellut, així com les lectures de Rifà Valls (2023) o Roberto Jiménez (2020), ens ha permès revisar-les des d’una perspectiva decolonial, interseccional i postfeminista. Aquesta revisió crítica ha estat clau per entendre que no n’hi ha prou amb visibilitzar la diversitat, sinó que cal posar en qüestió les estructures de poder que la mantenen marginada.

Per exemple, la proposta de danses tradicionals compartida per la Laura buscava apropar els infants a cultures diverses, però ho feia des d’un enfocament superficial, on l’altre cultural era un objecte d’exposició, més que no pas un subjecte actiu. El treball de Zanele Muholi ens ha permès entendre la diferència entre representació i autorepresentació: documentar una cultura o identitat des de dins, des de l’experiència viscuda, pot convertir l’art en una eina de resistència i empoderament. Proposem, doncs, transformar aquest tipus d’activitats en espais de recerca i creació crítica, on l’alumnat pugui explorar referents invisibilitzats, investigar històries pròpies o properes, i crear relats visuals o sonors des de la col·laboració i el respecte.

En el cas del Joel, l’experiència amb la història de la música contemporània i electrònica ja incorporava una dimensió social i cultural rellevant, com el reggae jamaicà o el house als clubs afroamericans. Tanmateix, va quedar clara la falta de referents femenins i de debat crític. Aquí ens ha inspirat molt Rosana Paulino, qui a través del cos negre femení crea memòria i denuncia. Les seves instal·lacions ens ensenyen a recuperar genealogies oblidades, i ens han fet veure que també en l’estudi de la música cal incorporar històries esborrades. Proposem revisar el currículum musical amb una mirada de gènere i raça, preguntant-nos qui ha quedat fora de la història oficial i per què. A més, seria enriquidor fomentar espais de debat a l’aula on l’alumnat pugui qüestionar el relat hegemònic i construir-ne de nous.

L’experiència “El món en colors”, viscuda per la Raquel, ja partia d’un enfocament inclusiu i participatiu. L’art esdevenia un pont entre cultures, però sovint quedava ancorat en l’objecte simbòlic i no anava més enllà. Frida Kahlo ens ha ajudat a pensar l’expressió artística com una eina per treballar la identitat i el dolor. El seu treball ens ha inspirat a incorporar pràctiques com l’autoretrat, la narrativa visual autobiogràfica o les instal·lacions personals a l’aula. Aquestes permeten aprofundir en la història de vida de cada infant i donar veu a les seves emocions, experiències i vivències particulars. Amb això, es pot treballar no només la interculturalitat, sinó també l’autoestima i la construcció de subjectivitat.

La proposta de la Marina, centrada en la discapacitat i la diversitat funcional, parteix d’un intent molt necessari d’incloure altres cossos i experiències. Tanmateix, activitats com pintar amb la boca o ballar amb els ulls tapats poden caure en la simplificació o fins i tot en la simulació buida. Aquí, Lita Cabellut ens ofereix una via per entendre la fragilitat, el dolor i la diferència des de la potència expressiva. Plantegem un canvi: portar al centre les obres de persones artistes amb diversitat funcional i generar projectes artístics que parteixin del seu relat i mirada. En lloc de simular limitacions, podríem apropar-nos a altres maneres de crear, entendre i sentir a través de vídeos, entrevistes o col·laboracions amb col·lectius locals.

Finalment, l’activitat de l’Arnau amb “Contes del món” ens mostra la potència de l’oralitat com a eina per compartir cultures. No obstant això, com passa amb moltes pràctiques benintencionades, pot derivar en una folklorització si no hi ha una revisió crítica. La Chola Poblete ens ha fet reflexionar sobre la necessitat de trencar amb la imatge passiva de la cultura tradicional i convertir-la en una eina crítica. Inspirant-nos en el seu treball, proposem que les activitats de narració oral incorporin reinterpretacions actuals: l’alumnat podria reescriure els contes des d’una mirada contemporània, feminista, intercultural, queer… Això permetria entendre que la cultura és viva, en transformació, i que pot servir per denunciar, qüestionar i imaginar altres mons possibles.

Aquesta revisió de pràctiques ens ha permès prendre consciència que no és suficient fer activitats artístiques “diverses”. Cal qüestionar activament quines veus hi participen, quins cossos es mostren, qui pren la paraula i des d’on. Les artistes i referents treballats ens han ajudat a veure que la diferència no ha de ser un decorat ni un tema puntual: ha de travessar tota la pràctica educativa. Hem après que l’art pot ser una eina de reparació, de resistència i de construcció col·lectiva. Per això, el nostre objectiu com a futures docents és generar aules on es fomenti el pensament crític, l’expressió lliure i el reconeixement de la pluralitat d’identitats.

Sabem que aquest procés tot just comença i que, com diu Rifà Valls (2023), cal abandonar la idea d’una aula neutral per assumir que tot espai educatiu és un lloc de conflicte, de tensió i d’oportunitat. Per això, com a grup, ens emportem la necessitat de continuar formant-nos, revisant els nostres imaginaris culturals i pedagògics, i treballant perquè l’educació artística sigui una pràctica transformadora, justa i compromesa.

1. Zanele Muholi – Somnyama Ngonyama (2015–)

• Descripció: Autoretrat en blanc i negre on Muholi utilitza objectes quotidians per qüestionar estereotips racials i de gènere.

• Font: Tate Modern https://www.coopergallery.fas.harvard.edu/somnyama-ngonyama

2. Rosana Paulino – Bastidores (1997)

• Descripció: Sèrie de retrats de dones negres cosits sobre tela, abordant la memòria i la identitat afrobrasilera.

• Font: Mendes Wood https://mendeswooddm.com/artists/35-rosana-paulino/works/37572-rosana-paulino-from-bastidores-series-1997/

3. Frida Kahlo – El autobús (1929)

• Descripció: Pintura que representa una escena quotidiana amb figures diverses, reflectint la complexitat social del Mèxic postrevolucionari.

• Font: Frida Kahlo Paintings https://www.fridakahlo.org/the-bus.jsp

4. La Chola Poblete – Ejercicios del llanto (2022)

• Descripció: Instal·lació que combina elements religiosos i culturals per explorar la identitat queer i indígena a l’Amèrica del Sud.

• Font: Museo Moderno https://museomoderno.org/exposiciones/la-chola-poblete-ejercicios-del-llanto/

5. Lita Cabellut – La flor de la selva (2020)

• Descripció: Retrat de gran format que combina tècniques clàssiques amb una mirada contemporània sobre la força i la vulnerabilitat humana.

• Font: Opera Gallery https://www.operagallery.com/artist/lita-cabellut

Referències bibliogràfiques:

• Aperture. (n.d.). Zanele Muholi: Somnyama Ngonyama. https://aperture.org/editorial/zanele-muholi/ 
• Museo de Arte Moderno de Buenos Aires. (2022). La Chola Poblete. https://museomoderno.org/exposiciones/la-chola-poblete/ 

Recursos UOC

• López Ruíz, S. (2022). Fitxes de referents artístics. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://referents-artistics.aula.uoc.edu/

• Rifà Valls, M. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària [Recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00293114/pdf/PID_00293114.pdf

• Pascual Morán, A. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10–30. https://revistas.upr.edu/index.php/educacion/article/view/16322

• Shifres, F. D., & Gonnet, D. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista de Estudios en Música, Cognición y Cultura, 3(2), 51–67. https://revistas.unlp.edu.ar/Epistemus/article/view/2971

• Jiménez, R. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educación Artística. Revista de Investigación, 11, 114–138. https://ojs.uv.es/index.php/eari/article/view/15237

Hola molt bona nit, companys,

En aquest cinquè i penúltim registre, m’agradaria fer èmfasi en la capacitat que té l’art en poder donar veu a col·lectius més invisibilitzats. Aquesta última setmana caminant per un dels carrers del poble em vaig trobar amb un mural realitzat pels nois de l’Amisol. Aquesta és una entitat que treballa per a millorar el nivell de vida de les persones amb discapacitat i les seves famílies creant i gestionant serveis i suports necessaris.

Sota el lema: els obstacles a la vida te’ls poses tu, els nois d’aquesta associació ens donen una gran lliçó de vida. Un familiar meu en forma part i la felicitat que els aporta realitzar art en qualsevol disciplina és molt gran.

Us deixo el seu web també a continuació per si és del vostre interès!

Què us sembla companys?

Ens llegim, passeu un bon cap de setmana

En aquesta fase del treball, dedicada a reflexionar sobre el pas dels anys i les diferents etapes de la vida, he decidit gravar una entrevista al meu avi. He escollit aquest format perquè volia captar de manera directa i íntima la seva veu, els seus records i les seves reflexions. A través de les seves paraules, he pogut observar com ha viscut cadascuna de les etapes vitals: la infància en un context molt diferent al d’avui, la joventut plena d’il·lusions i limitacions, i l’etapa adulta marcada per la responsabilitat, la feina i el sacrifici.

Escoltar-lo m’ha fet adonar de com han canviat les maneres de viure, però també de com alguns valors i emocions es mantenen. L’àudio em sembla un mitjà molt potent perquè permet captar el to, l’emoció i les pauses, i això dona una dimensió més profunda a l’experiència. He après molt d’aquesta conversa, no només sobre ell, sinó també sobre mi mateixa i sobre com entenem el pas del temps. La dificultat principal ha estat resumir tot el que m’ha compartit en un sol arxiu, ja que cada paraula tenia molt valor. Aquesta experiència m’ha connectat amb la memòria, el respecte i la importància d’escoltar.

En aquest registre visual he volgut capturar alguna cosa més que una escena del temps atmosfèric. El vídeo comença amb una forta pluja que agita les flors del balcó, el so de l’aigua colpejant amb força, el cel gris, i la meva gossa inquieta, nerviosa davant la tempesta. Tot transmet un estat d’agitació, d’incomoditat, que moltes vegades s’assembla a com ens sentim en els dies difícils: confusió, soroll, i una sensació de no tenir el control.
No obstant això, minuts després, en obrir de nou la finestra, el paisatge canvia per complet. El sol il·lumina el carrer, la gent torna a sortir, els ocells canten i la meva gossa, ara tranquil·la, es tomba en el sòl. Aquest canvi sobtat m’ha fet reflexionar sobre la forma en què les nostres emocions també canvien, a vegades sense avisar, i com fins i tot els moments més grisos poden donar pas a instants de pau inesperada.
He après a mirar l’agitació no com una cosa negativa, sinó com a part natural d’un procés. Dies dolents, nervis, confusió… tot forma part d’estar vius. I així com després de la tempesta va venir el sol, també nosaltres podem trobar calma i bellesa després del caos. L’important és no jutjar el moment que vivim, sinó aprendre a estar en ell, sabent que res és permanent.
Aquest exercici m’ha ajudat a entendre que tot estat emocional té la seva funció, i que també en l’incòmode hi ha una cosa valuosa que observar. La naturalesa ens ho recorda constantment: sempre hi ha transformació.

En aquest cas, parlarem de la calma en l’espai en el qual et situes i la necessitat personal que tinc que l’espai on estigui reflecteixi la meva ment.

En les imatges que he compartit s’observa de manera exagerada un ordre i una pau en l’espai, si és cert, que no en totes les situacions de la meva vida puc gaudir d’aquest ordre i aquesta calma en l’espai. Des que soc bastant petita soc conscient de la necessitat de mantenir ordre en la meva habitació per tal que la meva ment estigui tranquil·la i poc atabalada.

La sensació d’ordre em transmet calma i positivitat, el desordre al contrari em fa la sensació que la rutina ha agafat el poder de la meva vida.

Des del meu punt de vista el mateix ordre expressa el moment en el qual la teva ment es troba. Quan tinc l’habitació desordenada soc conscient que he deixat de banda el moment personal en el qual em trobo sense tenir en compte com em sento. Quan la torno a posar en ordre m’adono de com estava anteriorment.

Per aquest motiu, he volgut compartir dos espais en els quals em sento tranquil·la, la meva habitació i l’aula de la calma de l’escola en la qual treballo.

D’altra banda, també he afegit un vídeo de la flama d’una espelma, ja que quan encenc una espelma em dono uns quants minuts per pensar mentre aquesta de mica en mica es consumeix.

En aquest tercer registre per expressar moments en els quals jo em sento en pau i calma parlaré de l’art.

Trobem l’art en una quantitat de llocs diferents, en aquest cas, parlarem de la pintura com a mètode d’expressió dels sentiments. El procés que té l’art és llarg, no es realitza d’un dia a l’altre, ja no només pel fet que el pintor estigui inspirat o no ho estigui, sinó perquè de vegades no depèn de tu que la pintura estigui seca o mullada, tenint en compte que de vegades per seguir el quadre és necessari que ho estigui o que no. En el mateix moment en el qual vaig decidir realitzar el meu primer quadre em vaig adonar de la quantitat de necessitats que té la pintura i de la paciència necessària per poder realitzar un.

Avui dia, la calma és un dels meus espais segurs i una de les accions que més calma em transmet. Suposo que la necessitat de demanda de la meva concentració és més alta, i per aquest motiu deixo de banda tot allò que tinguin al meu cap per concentrar-me en allò que vull transmetre. El vídeo que he penjat es poden observar el procés de dos quadres i un encara no acabat. El primer quadre expressar, la meva calma, aquesta es pot observar amb els colors i la posició de l’animal, en la segona la meva ansietat i frustració també observant els colors utilitzats i la posició de l’animal.

També comparteixo amb vosaltres altres obres d’art realitzades al drive.

Espero que us animeu a donar-li una ullada i que us agradin!

Hola a tothom!

Comparteixo aquestes imatges seguint el meu objectiu en el qual a través de diferents imatges i vídeos realitzats durant el meu entorn expresso la calma. En aquest cas, comparteixo diverses imatges que vaig realitzar al Canadà on es poden observar unes aigües tranquil·les i transparents, envoltades de molta vegetació.

Un entorn ple de fauna i flora, petits i grans animals. Tenir l’oportunitat de caminar envoltada del soroll dels ocells en la seva llibertat, de l’aigua xocant amb les roques i la naturalitat d’aquests llocs. Aquests espais en els quals mostren la calma a través d’un espai pausat l’acceleració de la nostra vida quotidiana en la qual no parem a observar el món.

Actualment, en aquests mesos sentim una gran quantitat de càrregues diàries i vivim en mode automàtic, per aquest motiu, és important buscar la senzillesa i fixar-nos en el nostre entorn, gaudir dels petits detalls i connectar amb nosaltres mateixos.

Trobar-te en aquest mode pot provocar una sensació d’estrès i ansietat en la qual, només vius per totes aquelles coses que de mica en mica has de fer, i no de totes aquelles coses que realment et deixen ser tu i afavoreixen la mateixa pau mental. Per mi, passejar al voltant de prats i natura com aquestes imatges compartides amb vosaltres, afavoreixen la meva calma i fomenten la meva pau mental.

Bon dia a tothom! Aquest és el meu primer enregistrament en el qual inicio els meus enregistraments amb diferents coses que em transmeten calma. Aquest vídeo està creat per diferents vídeos en els quals podem observar diferents situacions. Soc una persona molt nerviosa i des de ben petita busco la calma de diferents maneres. Un cop vaig poder desenvolupar l’autonomia viatjant aquest aspecte va ser rellevant en la meva vida. Viatjar amb les meves amigues es va convertir en una afició que sovint realitzo, ja que com a mínim realitzem dues o tres escapades a l’any.
Conèixer nous llocs i poder investigar sobre la llegenda d’aquest va crear una necessitat en mi, perquè a partir d’aquest he pogut anar observant que limitats estem en el nostre dia a dia, i totes les coses que ens perdem al nostre voltant. Els diferents estils de vida que podem trobar, les diferents aficions i fins i tot els diferents recursos dels quals depenem. Una necessitat en la qual trobo el meu espai segur. En alguns vídeos s’escolta l’aire que colpeja amb el meu telèfon, aquest soroll per alguns pot semblar desagradable per a mi és la clau d’una zona on colpeja el vent o l’aigua, lloc on probablement gaudim d’un paisatge en el qual la ment descansa.

Soc d’aquestes persones que busca petits moments de reconnexió connectant amb diferents situacions per aquest motiu trobareu diferents enregistraments connectant amb la meva calma interior.

En aquesta part del treball he volgut representar l’etapa adulta, on gran part de la vida gira al voltant del món laboral. A través de fotografies de diferents professions —com infermeres, una perruquera i una professional de la gestió d’esdeveniments i xarxes socials— he volgut reflectir com, en aquesta fase, les persones dediquem una gran quantitat de temps, energia i identitat a la nostra feina.

L’observació de les imatges m’ha portat a reflexionar sobre com, en l’edat adulta, el treball no només ocupa el nostre temps, sinó que sovint defineix part de qui som. He analitzat com cada professió implica unes habilitats i unes relacions específiques: la cura cap als altres, la creativitat, l’organització, la capacitat d’adaptació. També he pogut veure com, tot i tractar-se d’entorns molt diferents, totes les feines comparteixen l’esforç, la dedicació i la importància de les xarxes humanes dins l’àmbit laboral.

Aquest exercici m’ha fet prendre consciència de la rellevància que té trobar un equilibri entre vida personal i professional, ja que l’excés de dedicació a la feina pot provocar desconnexió d’altres àmbits essencials de la vida. La dificultat principal ha estat sintetitzar visualment una realitat tan àmplia i diversa com la vida adulta en unes poques imatges. Tot i això, penso que aquestes fotografies transmeten clarament com, a través de la feina, construïm part de la nostra identitat i connectem amb la societat.

Hola, bona tarda companys/es

En aquest quart enregistrament, m’agradaria fer especial menció al dia de Sant Jordi i la rellevància que té per a tots els catalans. El 23 d’abril és per a molts el millor dia de l’any, els nostres carrers s’omplen d’art, llibres i roses.

Aquest any he tingut la sort de poder estar a la ciutat de Barcelona i poder respirar un ambient molt agradable. He pogut veure per primera vegada la Casa Batlló decorada amb els pètals de rosa, motiu el qual m’ha motivat per decidir-me per aquesta manifestació artística en aquest quart registre visual.

Vosaltres companys també heu regalat roses i llibres als qui estimeu?

Ens llegim, bon cap de setmana!