Reflexió:

Les experiències compartides per les diferents membres del grup demostren que l’escola és un espai òptim on poder desenvolupar i posar de manifest el potencial de l’educació artística per reconèixer, expressar i transformar diverses identitats que formen part del nostre entorn, en aquests moments que vivim en un món tan globalitzat. A través d’activitats que utilitzen la dansa, la música, la narració o les arts visuals entre d’altres, hem pogut veure com l’art es pot convertir en un espai de trobada, de reivindicació i de resistència. 

Després de les lectures als recursos d’aprenentatge, i la posada en comú de diversos artistes referents, hem pogut revisar aquestes experiències des d’una mirada decolonial, interseccional i feminista. D’aquesta forma, tal com comenta Montserrat Rifà (2023), hem pogut qüestionar els relats dominants, visibilitzar les persones de col·lectius invisibilitzats i construir activitats i pràctiques pedagògiques més justes i compromeses. 

Per fer-ho, hem triat cinc artistes que tenen punts en comú al llarg de la seva trajectòria vital i creativa, principalment marcades per la denúncia d’un sistema d’opressió i busca l’empoderament d’aquests col·lectius històricament marginats: Zanele Muholi, Rosana Paulino, Frida Kahlo, La Chola Poblete i Lita Cabellut. A partir d’aquestes referents, dels seus relats visuals i simbòlics, hem revisat les pràctiques de les nostres escoles amb la intenció de transformar-les, propostes alternatives que les converteixin en un espai  on l’educació artística és crítica, inclusiva i global. 

Així doncs, comencem amb l’experiència que va compartir la Laura. Aquesta estava centrada en tallers de danses tradicionals durant la Setmana Cultural del centre. Aquestes danses van ser un primer contacte amb la diversitat a través del moviment i la música. Tot i buscar una inclusió de persones invisibilitzades, i més a un poble petit com és el de la Laura, creiem que es podria haver aprofundit més en la manera com tracar les danses, que no simplement compartir-les. La sensació és que era un espai on ensenyar altres cultures, sense una reflexió crítica sobre qui la balla, amb quina intenció i quins estereotips s’estan intentant trencar. En aquest sentit, Zanele Muholi, que reivindica la visibilitat dels cossos queer negres des d’una posició d’empoderament i no folklore, ens ha ajudat a repensar aquest taller com a un espai de resistència simbòlica. Creiem que es podria haver incorporat, per exemple, un espai on l’alumnat hagués fet una fase de recerca activa intentant localitzar artistes o músics invisibilitzats al seu context – com dones racialitzades a l’escena urbana – i en creïn el relat visual col·lectiu. Aquesta proposta no només reconeix la diversitat, sinó que obliga a revisar el relat oficial i crear-ne de nous. 

En segon lloc, ens centrarem en la pràctica del Joel, relacionada amb l’anàlisi crítica de la música. L’estudi de diverses expressions musicals com a expressions de resistència ja és una bona oportunitat per visibilitzar les lluites de les comunitats marginades. Tot i això, tal com ja deia a l’entrada que vam fer, hi havia una falta de referents femenins i de debat crític que limitava l’oportunitat de l’activitat. Aquí, Rosana Paulino ens proposa una via per repensar el relat artístic des de la memòria històrica i els cossos racialitzats. Les seves obres, normalment cosides amb fils, expliquen trajectòries familiars oblidades, silenciades i que posen en dubte la ciència, la religió i l’art com a eines colonials. L’experiència del Joel, creiem que ja té una part enriquidora, però hagués estat bé aprofundir en aquests referents femenins més invisibilitzats, i si no hi eren, també treballar-ne el perquè i crear espais de debat enriquidors, i no únicament de transmissió d’informació. 

Pel que fa l’experiència de la Raquel, “El món en colors”, proposa una iniciativa on el curriculum s’obre cap a la diversitat cultural present a l’aula en concret. La recollida d’objectes visuals i sonors de les famílies i la creació artística de forma conjunta considerem que són ja estratègies valuoses que ajuden a fomentar l’expressió i el reconeixement. No obstant, moltes vegades aquestes activitats poden quedar en una idea simbòlica si no es relacionen en oportunitats de reflexió crítica. Frida Kahlo, per exemple, ens podria ajudar a portar aquest reconeixement, cap a una profunditat més emocional i política. Els autoretrats que feia l’artista, estaven plens de dolor i reivindicació, demostrant com l’art és una eina d’eina que pot ser tant íntima com col·lectiva. Tenint en compte aquesta mirada, s’haurien pogut afegir propostes a l’activitat com l’autoretrat o autorepresentació, en diverses formes, on cada infant pugués explorar el seu cos, els seus orígens i les coses que els han marcat en el seu procés vital, per poder explicar des d’una complexitat més àmplia, i no únicament des de la simplificació cultural. 

En el cas de la Marina, la seva experiència durant la Setmana de la Diversitat posa l’enfocament en la discapacitat i en l’adaptació de les activitats artístiques a diferents capacitats. Les pràctiques que exemplificava, com per exemple ballar amb els ulls tapats o pintar amb la boca, són activitats que permeten generar empatia cap a aquells que tenen una discapacitat, però també pot conduir cap a una representació superficial del que implica viure amb aquesta discapacitat. L’artista Lita Cabellut, amb una obra centrada en cossos ferits, rostres trencats i vides invisibilitzades, convida a posar el dolor i la fragilitat al centre de l’expressió artística. Potser l’activitat, en comptes de simular limitacions, podria proposar una educació artística que parteixi de relats de persones amb discapacitat, dels seus processos creatius i les seves formes d’entendre el gest i la bellesa en allò que fan. Considerem que afegir aquesta visió més personal, podria trencar la mirada de capacitat, i construir una mirada realment plural. 

Finalment, l’experiència de l’Arnau, amb el projecte “Contes del món” va generar un espai on poder escoltar històries de diferents cultures i fomentar la creativitat a través del conte, els titelles i el dibuix. Tot i això, el fet de compartir les històries i no anar més enllà, pot tornar a conduir a la folklorització o la banalització de les cultures migrants, com també passava amb les danses de la Laura. En aquest sentit, la Chola Poblete ens ofereix un model d’art popular i trencador que utilitza la figura de la “chola” andina per posar en crisi la blanquitud, la religió, el patriarcat i la cultura hegemònica. Inspirant-nos en ella, creiem que a l’activitat de l’Arnau, podriem reinterpretar les històries des d’una mirada més crítica i contemporània. Es podrien integrar pràctiques artístiques que barregin llengua popoular amb visuals actuals per generar apropiacions culturals conscients i col·lectius, i poder transformar les històries antigues a una mirada crítica i actual. 

Revisar i intentar donar una mirada més crítica a les activitats proposades no ha estat fàcil. Tot i això, després de la relectura i tenint en compte la trajectòria d’artistes com Muholi, Paulino, Kahlo, Poblete i Cabellut, hem pres una mica més de consicència de la necessitat de reprensar l’educació artística, i donar-li la oportunitat de ser una eina cap a la justícia social i educativa. Tal com comenta Roberto Jiménez (2020), el docent d’art ha de convertir-se en agent revolucionari capaç de qüestionar les estructures colonials del saber i obrir nous espais per a la decoloniatlizació, la diferència i la transformació. De la mateixa manera, Rifà Valls (2023) proposa que l’aula pasi de ser un espai neutral a un espai de conflicte, de ruptura i d’escolta, on l’educació artística deixi de ser simples decoracions i sigui una pràctica política. 

Amb aquesta reflexió feta, ens emportem la creença que hem d’utilitzar l’art com a eina d’empoderament, de deconstrucció i de narració plural de la diversitat existent. Com a futurs docents, creiem que és un repte important i que cal acompanyar als infants en la construcció d’un imaginari visual i sensible que els permeti reconèixer-se, trencar límits i imaginar mons possibles.

ENTRADA FOLIO:

Durant aquest procés d’exploració col·lectiva, hem revisat diverses experiències educatives relacionades amb l’art i la diversitat que hem viscut com a alumnes o docents. Inicialment, moltes d’aquestes activitats ens semblaven positives i benintencionades, però el treball amb referents artístics i teòrics com Zanele Muholi, Rosana Paulino, Frida Kahlo, La Chola Poblete i Lita Cabellut, així com les lectures de Rifà Valls (2023) o Roberto Jiménez (2020), ens ha permès revisar-les des d’una perspectiva decolonial, interseccional i postfeminista. Aquesta revisió crítica ha estat clau per entendre que no n’hi ha prou amb visibilitzar la diversitat, sinó que cal posar en qüestió les estructures de poder que la mantenen marginada.

Per exemple, la proposta de danses tradicionals compartida per la Laura buscava apropar els infants a cultures diverses, però ho feia des d’un enfocament superficial, on l’altre cultural era un objecte d’exposició, més que no pas un subjecte actiu. El treball de Zanele Muholi ens ha permès entendre la diferència entre representació i autorepresentació: documentar una cultura o identitat des de dins, des de l’experiència viscuda, pot convertir l’art en una eina de resistència i empoderament. Proposem, doncs, transformar aquest tipus d’activitats en espais de recerca i creació crítica, on l’alumnat pugui explorar referents invisibilitzats, investigar històries pròpies o properes, i crear relats visuals o sonors des de la col·laboració i el respecte.

En el cas del Joel, l’experiència amb la història de la música contemporània i electrònica ja incorporava una dimensió social i cultural rellevant, com el reggae jamaicà o el house als clubs afroamericans. Tanmateix, va quedar clara la falta de referents femenins i de debat crític. Aquí ens ha inspirat molt Rosana Paulino, qui a través del cos negre femení crea memòria i denuncia. Les seves instal·lacions ens ensenyen a recuperar genealogies oblidades, i ens han fet veure que també en l’estudi de la música cal incorporar històries esborrades. Proposem revisar el currículum musical amb una mirada de gènere i raça, preguntant-nos qui ha quedat fora de la història oficial i per què. A més, seria enriquidor fomentar espais de debat a l’aula on l’alumnat pugui qüestionar el relat hegemònic i construir-ne de nous.

L’experiència “El món en colors”, viscuda per la Raquel, ja partia d’un enfocament inclusiu i participatiu. L’art esdevenia un pont entre cultures, però sovint quedava ancorat en l’objecte simbòlic i no anava més enllà. Frida Kahlo ens ha ajudat a pensar l’expressió artística com una eina per treballar la identitat i el dolor. El seu treball ens ha inspirat a incorporar pràctiques com l’autoretrat, la narrativa visual autobiogràfica o les instal·lacions personals a l’aula. Aquestes permeten aprofundir en la història de vida de cada infant i donar veu a les seves emocions, experiències i vivències particulars. Amb això, es pot treballar no només la interculturalitat, sinó també l’autoestima i la construcció de subjectivitat.

La proposta de la Marina, centrada en la discapacitat i la diversitat funcional, parteix d’un intent molt necessari d’incloure altres cossos i experiències. Tanmateix, activitats com pintar amb la boca o ballar amb els ulls tapats poden caure en la simplificació o fins i tot en la simulació buida. Aquí, Lita Cabellut ens ofereix una via per entendre la fragilitat, el dolor i la diferència des de la potència expressiva. Plantegem un canvi: portar al centre les obres de persones artistes amb diversitat funcional i generar projectes artístics que parteixin del seu relat i mirada. En lloc de simular limitacions, podríem apropar-nos a altres maneres de crear, entendre i sentir a través de vídeos, entrevistes o col·laboracions amb col·lectius locals.

Finalment, l’activitat de l’Arnau amb “Contes del món” ens mostra la potència de l’oralitat com a eina per compartir cultures. No obstant això, com passa amb moltes pràctiques benintencionades, pot derivar en una folklorització si no hi ha una revisió crítica. La Chola Poblete ens ha fet reflexionar sobre la necessitat de trencar amb la imatge passiva de la cultura tradicional i convertir-la en una eina crítica. Inspirant-nos en el seu treball, proposem que les activitats de narració oral incorporin reinterpretacions actuals: l’alumnat podria reescriure els contes des d’una mirada contemporània, feminista, intercultural, queer… Això permetria entendre que la cultura és viva, en transformació, i que pot servir per denunciar, qüestionar i imaginar altres mons possibles.

Aquesta revisió de pràctiques ens ha permès prendre consciència que no és suficient fer activitats artístiques “diverses”. Cal qüestionar activament quines veus hi participen, quins cossos es mostren, qui pren la paraula i des d’on. Les artistes i referents treballats ens han ajudat a veure que la diferència no ha de ser un decorat ni un tema puntual: ha de travessar tota la pràctica educativa. Hem après que l’art pot ser una eina de reparació, de resistència i de construcció col·lectiva. Per això, el nostre objectiu com a futures docents és generar aules on es fomenti el pensament crític, l’expressió lliure i el reconeixement de la pluralitat d’identitats.

Sabem que aquest procés tot just comença i que, com diu Rifà Valls (2023), cal abandonar la idea d’una aula neutral per assumir que tot espai educatiu és un lloc de conflicte, de tensió i d’oportunitat. Per això, com a grup, ens emportem la necessitat de continuar formant-nos, revisant els nostres imaginaris culturals i pedagògics, i treballant perquè l’educació artística sigui una pràctica transformadora, justa i compromesa.

1. Zanele Muholi – Somnyama Ngonyama (2015–)

• Descripció: Autoretrat en blanc i negre on Muholi utilitza objectes quotidians per qüestionar estereotips racials i de gènere.

• Font: Tate Modern https://www.coopergallery.fas.harvard.edu/somnyama-ngonyama

2. Rosana Paulino – Bastidores (1997)

• Descripció: Sèrie de retrats de dones negres cosits sobre tela, abordant la memòria i la identitat afrobrasilera.

• Font: Mendes Wood https://mendeswooddm.com/artists/35-rosana-paulino/works/37572-rosana-paulino-from-bastidores-series-1997/

3. Frida Kahlo – El autobús (1929)

• Descripció: Pintura que representa una escena quotidiana amb figures diverses, reflectint la complexitat social del Mèxic postrevolucionari.

• Font: Frida Kahlo Paintings https://www.fridakahlo.org/the-bus.jsp

4. La Chola Poblete – Ejercicios del llanto (2022)

• Descripció: Instal·lació que combina elements religiosos i culturals per explorar la identitat queer i indígena a l’Amèrica del Sud.

• Font: Museo Moderno https://museomoderno.org/exposiciones/la-chola-poblete-ejercicios-del-llanto/

5. Lita Cabellut – La flor de la selva (2020)

• Descripció: Retrat de gran format que combina tècniques clàssiques amb una mirada contemporània sobre la força i la vulnerabilitat humana.

• Font: Opera Gallery https://www.operagallery.com/artist/lita-cabellut

Referències bibliogràfiques:

• Aperture. (n.d.). Zanele Muholi: Somnyama Ngonyama. https://aperture.org/editorial/zanele-muholi/ 
• Museo de Arte Moderno de Buenos Aires. (2022). La Chola Poblete. https://museomoderno.org/exposiciones/la-chola-poblete/ 

Recursos UOC

• López Ruíz, S. (2022). Fitxes de referents artístics. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://referents-artistics.aula.uoc.edu/

• Rifà Valls, M. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària [Recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). http://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00293114/pdf/PID_00293114.pdf

• Pascual Morán, A. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10–30. https://revistas.upr.edu/index.php/educacion/article/view/16322

• Shifres, F. D., & Gonnet, D. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista de Estudios en Música, Cognición y Cultura, 3(2), 51–67. https://revistas.unlp.edu.ar/Epistemus/article/view/2971

• Jiménez, R. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educación Artística. Revista de Investigación, 11, 114–138. https://ojs.uv.es/index.php/eari/article/view/15237