Hola a tothom!

Deixo l’enllaç del meu muntatge final, espero que us agradi!

https://drive.google.com/drive/folders/1lZOxbU8wnyKj5iT84CGn4p3fp70mhhO3?usp=drive_link

Moltes gràcies!

36400f2ba4f14cf1b220f21d02926b9a

En aquest últim registre he jugat amb la calma que busco com a silenci en mig del soroll, o com a respiració i inspiració enmig del caos. En aquest cas, dintre d’una societat on res para, res descansa, ni tan sols quan personalment ho fas, trobem petits moments en els quals busquem la calma dintre del caos.

A vegades és simple, a vegades una mica més complex. En aquest mostro com estic amb l’ordinador creant un projecte personal important, amb la necessitat d’inspiració, endinsant-me en els meus pensaments més profunds. En aquest cas, encara que jo pari i busqui aquest moment, la realitat de l’entorn dissocia la realitat. Per això, decideixo fer ús d’auriculars per poder amagar aquesta realitat i realment donar espai a la meva ment, tenint en compte que un cop surti d’aquesta bombolla, la vida seguirà i jo també.

Crec que és un bon tancament de registres, ja que, és la meva realitat diària. Buscar petits moments on trobar que la realitat de l’entorn nerviós, on vaig ofegada, amb una sensació d’angoixa i de no parar, se separi de petits gestos insignificants, amb un gran resultat per la meva ment.

I alhora, com aquests petits gestos que semblen petits poden tenir un gran impacte en la meva ment i en el meu benestar. És en aquests moments en els quals m’adono de l’impacte que tenen i de què aquest, és el meu refugi.

En aquest registre he volgut posar el focus en les persones que estimo, aquelles que em fan sentir feliç, segura i en pau. He combinat fotografies i petits fragments de vídeo per mostrar moments quotidians compartits, on el gest senzill i la presència dels altres esdevenen essencials per reconnectar amb la calma.

Després d’explorar la dansa i l’autopercepció, aquest registre m’ha ajudat a entendre que la serenor no és només una conquesta individual, sinó que sovint és una construcció col·lectiva. Els vincles afectius, l’amor, l’amistat i la cura m’ajuden a sostenir-me quan el caos mental o emocional es fa present. Són espais de contenció, d’escolta i d’equilibri.

Aquestes imatges no busquen capturar la perfecció, sinó la veritat d’un instant compartit, els detalls que donen sentit als dies i que sovint passen desapercebuts. A través de la mirada artística i crítica que estic desenvolupant al llarg de l’activitat, m’adono que la diferència, l’alteritat i els límits també es troben en les relacions: qui hi és, qui no, com ens cuidem, com ens escoltem.

Amb aquest registre, vull reivindicar l’alegria com a forma de resistència i de calma. Una calma compartida, construïda amb l’altre i que esdevé possible gràcies a la confiança i al vincle. Aquest procés m’ha ajudat a veure amb més claredat quins espais i persones són refugi, i m’anima a seguir reflexionant sobre com aquests vincles poden ser ponts en lloc de fronteres.

En aquest segon registre he treballat amb una sèrie de fotografies fetes davant del mirall, com a manera de reflexionar sobre la percepció que tenim de nosaltres mateixos i com aquesta pot canviar en funció de l’estat emocional, el moment vital o fins i tot el context físic.

Aquestes imatges no són autoretrats convencionals. No busquen una estètica perfecta, sinó que intenten capturar instants de pausa, de dubte, de reconeixement i de calma. Davant del mirall, ens observem però també ens qüestionem. El mirall esdevé una frontera simbòlica entre el que mostrem i el que som, entre com ens veiem i com ens voldríem veure.

A través d’aquest registre, continuo aprofundint en el meu tema: la calma com a espai interior al qual s’arriba després d’haver transitat el desordre mental. Aquest cop, però, no a través del moviment, sinó de la quietud i la introspecció. Les fotos intenten capturar aquesta tensió entre el jo visible i el jo intern, i com les nostres percepcions poden actuar com una barrera o, alhora, com un pont per accedir a un estat de serenor.

El procés m’ha fet pensar en com de condicionades estan les nostres mirades per criteris externs, i com això afecta la manera com ens relacionem amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixes. M’interessa seguir explorant aquesta dualitat entre percepció externa i emoció interna, especialment en espais aparentment neutres com el mirall, però carregats de significat.

En aquest primer registre he volgut explorar el contrast entre el caos mental i la troballa de la calma, a través del moviment corporal i la dansa. He enregistrat un vídeo on ballo salsa i bachata, dos estils que em connecten amb el present, em retornen al cos i em permeten alliberar tensions acumulades.

El tema central que vull desenvolupar al llarg d’aquesta activitat és com, després de moments difícils, confusos o dolorosos, pot aparèixer un espai de calma, no com a passivitat, sinó com un estat construït des de l’expressió i la consciència. Ballar és per a mi una pràctica artística i emocional que m’ajuda a reconnectar amb mi mateixa i recuperar un cert equilibri.

He escollit un espai íntim i conegut per enregistrar el vídeo, ja que també volia mostrar com els entorns quotidians poden esdevenir escenaris de creació. Aquest registre vol transmetre serenor, però també força, vitalitat i resistència emocional.

Amb aquest primer exercici m’he adonat que la calma també pot expressar-se en moviment, en la fluïdesa, en el ritme. La principal dificultat ha estat deixar de banda l’autoexigència estètica i centrar-me en l’autenticitat del gest. M’agradaria seguir aprofundint en com aquesta calma es manifesta en diferents espais i situacions del meu entorn proper, i com es veu afectada per les fronteres, visibles o invisibles, que travessem dia a dia.

Una de les coses que més m’agrada és sortir a caminar pel meu barri quan no passa res. Quan està tranquil, com si en aquest no hi visqués ningú, com si estigués apagat. Escoltar als veïns passejant, el soroll d’una moto, una tele o els infants al parc rient. Tot en calma, com si el temps i les persones es prenguessin un descans.

Però tot això desapareix quan hi ha partit, el meu barri és Cornellà conegut pel camp de futbol de l’espanyol. De cop, el meu barri canvia totalment. Els carres s’omplen de gents, crits, paraulotes, càntics i alcohol. Gent amb banderes, samarretes, amb botzines sense parar de sonar i petards constantment. És com si el barri cobres vida d’una manera totalment diferent del seu dia a dia.

És impressionant com un mateix lloc se sent tan diferent de cop. A vegades sembla un barri desconnectat com si no existís, i de cop es converteix en una d’aquestes festes a les quals haguessis desitjat mai assistir. I tot i que això sovint em molesta, entenc aquesta afició de la gent i la seva unió, l’emoció col·lectiva que a vegades se’n va de les mans.

Viure aquesta situació em fa pensar que aquest no només és un barri sinó un espai físic en el qual reflectim el que sentim. I encara que a vegades aquesta situació és caòtica, gràcies a aquesta puc valorar la calma del barri quan la rutina ens ofega i no som capaços de gaudir el camí, i això també ho fa especial.

Registre 5

Hola, bon dia companys!!

En aquest últim registre visual, m’agradaria fer èmfasi a una organització que he trobat representada en diverses parets del meu poble: Pirineu Viu. Aquesta lluita per a la defensa del territori i perquè la vida en aquest sigui digna per a tots.

Les principals denúncies que busquen representar en aquestes representacions artístiques són les següents:

Per una banda, i més evident, l’accessibilitat a un habitatge digne.

D’altra banda, és important reformar el model econòmic el qual encara està basat en un turisme molt intensiu al qual se l’ha de sumar l’especulació urbanística. Es lluita per tal de col·locar el territori i els seus habitants com a principals protagonistes, ja que en aquests últims anys aquest sistema només afavoreix a uns pocs, els més adinerats.

Així doncs, aquesta organització no deixa de significar la lluita constant per a revertir la situació de degradació socioambiental del territori del Pirineu.

Què us sembla companys? Ens llegim!!

Hola molt bona nit, companys,

En aquest cinquè i penúltim registre, m’agradaria fer èmfasi en la capacitat que té l’art en poder donar veu a col·lectius més invisibilitzats. Aquesta última setmana caminant per un dels carrers del poble em vaig trobar amb un mural realitzat pels nois de l’Amisol. Aquesta és una entitat que treballa per a millorar el nivell de vida de les persones amb discapacitat i les seves famílies creant i gestionant serveis i suports necessaris.

Sota el lema: els obstacles a la vida te’ls poses tu, els nois d’aquesta associació ens donen una gran lliçó de vida. Un familiar meu en forma part i la felicitat que els aporta realitzar art en qualsevol disciplina és molt gran.

Us deixo el seu web també a continuació per si és del vostre interès!

Què us sembla companys?

Ens llegim, passeu un bon cap de setmana