En aquest registre visual he volgut capturar alguna cosa més que una escena del temps atmosfèric. El vídeo comença amb una forta pluja que agita les flors del balcó, el so de l’aigua colpejant amb força, el cel gris, i la meva gossa inquieta, nerviosa davant la tempesta. Tot transmet un estat d’agitació, d’incomoditat, que moltes vegades s’assembla a com ens sentim en els dies difícils: confusió, soroll, i una sensació de no tenir el control.
No obstant això, minuts després, en obrir de nou la finestra, el paisatge canvia per complet. El sol il·lumina el carrer, la gent torna a sortir, els ocells canten i la meva gossa, ara tranquil·la, es tomba en el sòl. Aquest canvi sobtat m’ha fet reflexionar sobre la forma en què les nostres emocions també canvien, a vegades sense avisar, i com fins i tot els moments més grisos poden donar pas a instants de pau inesperada.
He après a mirar l’agitació no com una cosa negativa, sinó com a part natural d’un procés. Dies dolents, nervis, confusió… tot forma part d’estar vius. I així com després de la tempesta va venir el sol, també nosaltres podem trobar calma i bellesa després del caos. L’important és no jutjar el moment que vivim, sinó aprendre a estar en ell, sabent que res és permanent.
Aquest exercici m’ha ajudat a entendre que tot estat emocional té la seva funció, i que també en l’incòmode hi ha una cosa valuosa que observar. La naturalesa ens ho recorda constantment: sempre hi ha transformació.